Mocions de Telediari

Al ple de l'Ajuntament es presenten tot tipus de mocions. Mocions constructives que, vinguen del grup que vinguen, busquen millorar. Mocions atacants, que només busquen desacreditar al contrari. Mocions trampa, molt habituals en el PP, en les que sempre hi ha una part en la que pots estar a favor però que en el seu conjunt són inadmissibles i, si les votes en contra, et tiren per cara eixa xicoteta part de la moció en la que deuries estar a favor. I després estan les que jo anomene Mocions de Telediari i que són les preferides per Ciudadanos.
Per què les anomene així? Senzill. Els membres d'aquest grup veuen una noticia als telediaris i, acte seguit, solen presentar moció.
Per exemple; en el ple del mes d'octubre la senyora Cristina Gabarda, en nom de Ciudadanos, i després d'escoltar la notícia de la pallissa que uns animalots d'onze anys li van pegar a una companya de tant sols vuit en una escola de Mallorca, presenta una moció per a la “Creación de una unidad de policia tutor de protección escolar”. En aquesta moció demanen, a més a més de la creació de la citada unitat policial, la creació de protocols per a l'actuació front a possibles casos d'assetjament, fer jornades de formació entre l'alumnat i la creació d'una escola de pares, de mares no, ells sabran perquè, en la que estiguen presents AMPES, presidents de consells escolars i representants dels diferents partits polítics i associacions varies per a fer jornades de sensibilització preventiva.
Ostres, està molt bé. La persona que no estiga molt ficada en el tema li semblaran fantàstiques aquestes mesures i inclús es sorprendrà de que no estiguen ja en marxa. I eixe és l'error de Ciudadanos.
Si quan la senyora Gabarda va escoltar la notícia s'hagués arrimat al despatx del regidor d'educació i li hagués preguntat pel tema el senyor Porcar li hauria comentat que existeix un Consell Escolar Municipal en el que estan representades les associacions de mares i pares, sindicats, direccions de centres... Si hagués preguntat a la policia li haurien contat que, des de fa molt de temps, fan xerrades per les escoles i instituts. Si hagués preguntat a la Conselleria li haurien contat que han creat la figura del Coordinador/a de Convivència en cada centre de secundaria. Si hagués preguntat a FAMPA, federació d'associacions de mares i pares, li haurien dit que ja existeix una escola per a mares i pares que, entre d'altres temes, dedica un bon temps a fer xarrades formatives sobre assetjament. Fins i tot si hagués preguntat als iai@flautas, eixos del xalequet reflectant que estan els dilluns a la plaça S. Clara, li haurien dit que ells també estan molt conscienciats en el tema i que per això, no fa ni mig any, van fer unes jornades sobre assetjament escolars en les que van intervindre psicòlegs, ampes, policia i moltes més associacions.
En definitiva, senyora Gabarda, si vostè hagués preguntat s'hauria adonat que la major part de la societat ja estàvem assabentats i conscienciades en el tema i que, les parts més implicades, ja fa temps que estem treballant per eliminar aquest problema dels nostres centres educatius i de la nostra societat.

SETEMBRE

La gent que, com jo, té la sort de tindre filles i fills sabem ben bé que el mes de setembre és el més difícil de tot l'any.  Acaben les vacances, dos mesos desconnectats d'horaris i obligacions, i comence el curs. Prepara-ho tot per a l'escola i l'institut (llibres, motxilles, material escolar...) , tornen les activitats extraescolars (acadèmies, clubs esportius, idiomes, música...) i el més complicat de tot, la bogeria de quadrar els horaris de tota la família, avis, ties, veïns i veïnes inclosos., per arribar a tot i no morir en l'intent.

En política passa un poc el mateix, després d'un més d'agost “a mig gas” entrem de ple en la voràgine quotidiana que representa un ajuntament com el de Castelló. A setembre tenim el debat sobre l'estat de la ciutat. Hem d'anar tancant els pressuposts de l'any vinent i seguir en un dia a dia totalment absorbidor. I, per si tot açò no fos prou, al grup municipal de Compromís vam començar el mes amb la notícia de la marxa del nostre company Enric Nomdedéu cap a València, a fer de secretari autonòmic, quasi res.
La primera reacció va ser d'incredulitat seguida, pràcticament a l'instant, d'una sensació de “ i ara què?” Molts érem els que pensàvem que era una pèrdua gran, massa gran, que faria trontollar la bona feina del grup municipal. Potser, o potser no.
Si els sabem aprofitar, i ho sabrem fer, els canvis són una bona ocasió per a créixer i millorar.
Estic segur que en Ali Brancal trobarem una molt bona vicealcaldessa. No dubte ni per un instant que Verònica Ruiz serà una magnífica portaveu del govern, que Ignasi Garcia està preparat per a ser nou regidor i portaveu del grup municipal de Compromís, que a Enric Porcar encara li queda energia per a dur endavant les noves tasques qui li encomanarem. Per no parlar de tota la gent que estem al darrere ajudant en tot el que podem.

En definitiva, que tenim equip, molt d'equip, per a fer front a tots el mesos de setembre que se'ns fiquen per davant, per durs que semblen.

XAMANS, ALQUIMISTES I PSICOTERAPEUTES DE L'ÀNIMA.

XAMANS, ALQUIMISTES I PSICOTERAPEUTES DE L'ÀNIMA.


Aquest cap de setmana he fet un cop d'ull a la web de l'Ajuntament de Castelló per a vore quines activitats programaven aquest estiu. L'oferta és àmplia, variada i de bona qualitat; cinema a la platja, actuacions musicals, festivals, activitats al Planetari... tot un seguit d'activitats per a que la gent que ens quedem a Castelló i els turistes que ens visiten gaudim de l'estiu.

Anava mirant quan m'ha cridat l'atenció una activitat organitzada des de la Regidoria de Turi

sme, el quart Festival de Ioga Platges de Castelló. La combinació ioga/platja no sona malament, així que he entrat per a fer un cop d'ull. En la web està tot el programa. Tres dies en els qual es faran classes, conferències, tallers. Hi ha zona per als xiquets i xiquetes, tendes... Un festival en tota regla que faran als camps de futbol Javier Marquina del Grau.
En un principi tot sembla normal, res estrany. Mirava el programa sense aprofundir massa quan, a l'arribar a l'últim full una frase marcada en roig m'ha cridat l'atenció. Copie literalment.

Que el eterno sol te ilumine, el

amor te rodee, y la luz pura 

interior, guie tu camino

                Sat Nam

De seguida he buscat més informació, he mirat quins eren els i les ponents i... m'he quedat bocabadat.
Entre els diferents ponents tenim, i cite textualment: psicoterapeutes en moviment, terapeutes holístics, xamans, terapeutes de l'ànima, alquimistes de xarxes...

No em posicionaré jo ara a favor o en contra del ioga ni de l'espiritualitat que l'envolta, molta gent el viu com si fóra una religió. Jo vull ficar l'accent en el paper de la Regidoria de Turisme.
Creuen vostés que s’han de gastar diners públics en aquestes coses?
Vorien amb bons ulls que l'Ajuntament portara santers per a fer sanacions? O exorcistes per a netejar els nostres cossos de la possessió infernal que estem patint? Entendrien que llogaren vidents per a que els diumenges feren lectures de mans gratuïtes a la plaça Major?
No? Jo tampoc.
Cadascú és molt lliure de pensar i creure en el que vol, faltaria més, però cadascú que es pague la seua fe.
Hem de tenir molta cura d’on es gasten els diners públics i, al meu parer, que la Regidoria de Turisme decidisca gastar-los en xamans, psicoterapeutes de l'ànima i alquimistes de xarxes no és la millor manera de traure-li profit als diners de tota la ciutadania.

FRANSISCO, THE MAN

FRANSISCO, THE MAN

Avui vull compartir amb totes vosaltres unes paraules que he llegit per les xarxes:
!Pregúntese, “usted".Catalanista, alemana, desbecerrada, inculta, mal nacida, incomoda de ver, anti Española, anti valenciana, anti constitucional y te atreves a criticar la decisión de un país, ESPAÑA.  Tú, ni con todos los fumetas, golfos, okupas, drogatas, imbéciles, ignorantes. Te quedan gata flora 2 Febreros, busca gato.Tú eres demócrata? Tú eres ESCORIA. Esto le pasa "señora"  es el bajón de la medicación que se fuma y mete, le recomiendo pollardon y pichicilina. Eso si, si hay valiente que tenga estomago".

Tot aquest seguit de barbaritats, faltes i errors gramaticals inclosos, no l'he escrit jo: l’ha redactat un dels nostres intel·lectuals valencians de més reconegut prestigi internacional, Fransisco.
Sí, sí, Fransisco, el de “La chica del poster”"Latino"... Sembla que el masclisme fastigós present en les lletres de les seues cançons és el pensament dominant en el cervell que amaga davall d'eixe monyo tant preciós que té. Perquè cervell no, però monyo... xa tu, quin monyo que té el xiquet.
I a qui penseu que van dirigides tant sentides paraules? Doncs ni més ni menys que a la vicepresidenta del Consell, Mónica Oltra. Ho diu en contestació a unes declaracions en què Mónica va dir que no entenia com dur persones imputades en una llista electoral no tenia cap cost polític.
Però crec que al senyoret Fransisco no el molesten tant les declaracions (que no deixen de ser una simple reflexió post electoral) com qui les fa.
El molesta que ho diga una dona. El molesta que ho diga una dona intel·ligent. El molesta que ho diga una dona intel·ligent i d'esquerres. El molesta que ho diga una dona intel·ligent, d'esquerres i valenciana. El molesta que ho diga una dona intel·ligent, d'esquerres, valenciana i honrada. En resum, el molesta que ho diga Mónica Oltra.

La crítica política és lògica i necessària, però açò no té res de crítica. Açò són uns insults intolerables i injustificables.
Deixe’m dir-li unes quantes cosetes, senyoret Fransisco:
El lloc de naixement d'una persona mai no pot ser un motiu d'insult; al revés, ha de ser motiu d'orgull.
Que tracte d'antivalenciana una de les persones que més ha fet per recuperar l'orgull de ser i sentir-se valencià és paradoxal. Durant massa anys ser valencià estava relacionat amb tindre un alt nivell de tolerància amb la corrupció, nivell que sembla que vostè encara manté.
L’insult gratuït a tota la gent que formem part d'aquest projecte que es diu Compromís i als quals vosté, tranquil·lament, ens tracta de fumetas, golfos, okupas, drogatas, imbéciles, ignorantes, ho prendré com un complit, venint de qui ve.
Però que vostè traga tota la seua fel masclista i insulte una dona només per ser dona, no li ho hem de permetre.
Vosté què s'ha cregut, senyoret Fransisco? Que per ser bonic de cara és millor? Que per tindre un bon tipet està per d'amunt de la gent que no en tenim? Que per tindre un piu i dos castanyes és vosté més intel·ligent, més sabut i millor que qui no en té?
VA, HOME, VA...
I el remat del «le recomiendo pollardon y pichicilina» és sublim. Denota un nivell intel·lectual només a l'abast de ments privilegiades com la seua i la d'aquella famosa actriu, la mula Francis.

Li ho demane per favor, no li faça passar més vergonya a sa mare, que també és dona.

QUE VÉNEN ELS ROJOS

QUE VÉNEN ELS ROJOS

Fa uns dies vam anunciar que les principals forces polítiques d'esquerres del País Valencià concorreríem juntes a les properes eleccions generals. Era una decisió esperada. La resposta del Partit Popular també va ser l'esperada. La senyoreta Bonig no va tardar ni dotze hores a batejar-nos com la reencarnació del Front Popular del 1936 i eixir a alarmar la gent al crit de “QUE VÉNEN ELS ROJOS!”.

Va de bo? Aquest és el nivell que tindrà la vostra campanya?

Però ben pensat és natural la resposta del PP. Què han de dir?

A l'hora de preparar una campanya electoral els partits i les coalicions hem de triar de què volem parlar. Pots parlar en positiu del teu programa, explicar-li'l a la gent, convéncer-los que eres la millor opció. Però també pots fer una campanya “a la defensiva”. Intentar desprestigiar l'adversari, criticar el seu programa i generar temor: que ve el llop!!!

Aquesta segona opció és la triada pels Populars. Normal, de què han de parlar si no?

De deute públic? No, en aquests dies hem sabut que ja supera el cent per cent del producte interior brut. Des de 1909 no teníem un índex de deute tant elevat.

De treball tampoc crec que vulguen parlar. La reforma laboral aprovada, lluny de generar més faena i millorar les condicions laborals, ha aconseguit tot el contrari: atur, desigualtats i precarietat laboral.

Podrien parlar de sanitat, però no sé per què em sembla que no ho voldran fer. La retirada de la targeta sanitària a molta gent que viu en l'Estat espanyol és una de les mesures més inhumanes que s'han pres en la darrera legislatura.

D'educació, veient el rebuig general que ha aconseguit la LOMCE per part de mestres, alumnes i famílies i el saqueig que han fet al País Valencià en la construcció de les escoles no crec que siga un bon tema per a ells.

Poden parlar de reformes fiscals però, ara que s'ha fet públic que no complirem el dèficit pactat amb la Unió Europea i que estarem obligats, fruit de la seua nefasta gestió econòmica, a fer noves retallades, tampoc voldran parlar-ne. Per no parlar de l'amnistia fiscal feta a mida de tots els seus amiguets.

De regeneració democràtica, amb els Cotino, Martínez, Fabra, Rus, Ortiz, Camps, Johnson, Blasco, Rita, Clavell, Bárcenas i companyia pul·lulant pels jutjats, no crec que els vinga de gust parlar-ne.

De casos com Gürtel, Imelsa, Púnica, Taula.... tampoc voldran parlar.

En el camp de les energies renovables, després de l'anomenat impost al sol, no tenen gens de credibilitat.

D'igualtat, memòria històrica, dependència, no volien parlar abans; imagineu-vos ara.

De manera que, ben mirat, només els queda la por, la crítica i la desqualificació. Tornar a traure tots els vells fantasmes. Airejar les banderes, atacar totes les llengües que no siguen el castellà.

Prepareu-vos perquè vos fartareu de tornar a escoltar aquell vell crit que deia

“QUE VÉNEN ELS ROJOS!”.

ARA SÍ ÉS EL MOMENT

ARA SÍ ÉS EL MOMENT

El proper 26 de juny tornarem a votar i tot fa pensar que no hi hauran grans canvis en els resultats. Només hi ha una possibilitat de canviar els resultats: que totes les forces d'esquerres anem plegades en una única candidatura.

En la passada campanya electoral un dels actes que més vam repetir la gent que formàvem la candidatura de Compromís Podem És El Moment van ser els cafés debat. És un format molt proper en què la gent pot preguntar als candidats el que els ve de gust. Et preguntaven de tot, però hi havia tres temes que sempre sortien: finançament, infraestructures i... per què no havíem fet una coalició més àmplia de la qual també formara part la gent d'Esquerra Unida.

Jo també m'ho preguntava. No entenia com jugant-nos el que ens jugàvem, i desprès de vore els resultats de les eleccions municipals i autonòmiques en les quals inexplicablement Esquerra Unida havia quedat fora de les Corts i de la major part dels ajuntaments, no havien estat capaços d'arribar a una entesa entre tots tres. A l’endemà de trencar les negociacions hi havia gent molt decebuda, jo n'era un, però també hi havia gent que no, que estava contenta, i no ho entenia.

Hi ha gent que prefereix mantindre pur el seu projecte. Anteposen tindre'l immaculat tot i que comporte no obtindre cap representació. És més important ser purs al 100% que barrejar-se per poder canviar les coses. Lamentablement van arribar les eleccions i el temps em va donar la raó.

Però de tot el passat l'únic que podem traure és experiència i aprenentatge. I sembla que aquesta volta hem aprés. El gran pacte d'esquerres està signat. Anirem a les properes eleccions amb una coalició més àmplia i profundament enfortida gràcies a la inclusió de les companyes i companys d'Esquerra Unida Unitat Popular. Ara, per primer cop en més de 24, anys optem que la primera força política del País Valencià siga d'esquerres. I no només del País Valencià, al llarg de tot l'Estat espanyol també sembla que aquesta unió de forces està en posició de disputar-li el primer lloc al Partit Imputat, i més si tenim en comte que en aquestes eleccions sembla que no podran anar dopats.

No podem badar, ara no. És tant el que ens juguem que no podem badar. Necessitem un govern d'esquerres per a reconduir la situació i atendre totes les necessitats socials i als nous reptes que es plantegen tant a nivell estatal com a nivell europeu i, amb aquest pacte, estem més prop d'aconseguir-ho.  

PALMES SI, PERÒ LES JUSTES

PALMES SÍ, PERÒ LES JUSTES

Durant molt de temps la gent de l'esquerra hem errat en les nostres estratègies. No hem construït bé el nostre discurs perquè no analitzàvem bé les situacions. Nosaltres pensàvem que en la simple explicació dels fets, només contant les barrabassades que feia el Partit Popular allà on governava, era prou per canviar el vot de la gent, i no era així. El PP va aconseguir que vérem els partits polítics com els equips de futbol.

De ben menut és quan et fas d'un equip; parle de futbol perquè és l'esport majoritari i el més frontiste. Sol ser per raons familiars que s'escull equip, bé siga per seguir la manada o per dur-li la contra, de tot hi ha. Tu tries equip i sol ser per a tota la vida. Si eres un bon seguidor et compres la samarreta, la bufanda, el xandall i, fins i tot, els calçotets o les bragues. Quan el teu equip ho fa bé i guanya et fiques el kit forofón i surts al carrer a lluir els teus colors. Et sents orgullós de pertànyer a eixe col·lectiu i ho exterioritzes. Per contra, quan el teu equip perd deixes la samarreta al calaix, no traus la bufanda, a la faena no parles de futbol, ningú diria que ets d'eixe equip, sembla que ni tant sols t'interessa el futbol, però quan arribes a casa escoltes els partits per la ràdio i pateixes tot sol les seues derrotes. Passe el que passe mai abandones el teu equip.

El PP va fer creure als seus que no era un partit polític, era un equip. Els seus votants en època electoral, i quan guanyaven les eleccions, sortien en massa al carrer en banderetes i bufandes i cridaven als quatre vents que ells eren del PP, dels guanyadors. Quan sortia un escàndol de corrupció ningú era del PP i, sospitosament, la quantitat de gent a qui no li interessava la política era inversament proporcional a la de votants d'esquerres. Això si, a l'hora de votar... cap catxo, fins i tot alguns amb la pinça al nas, i vot del PP a l'urna. És el meu equip...

Ha costat molt de temps però el color dels governs més propers a nosaltres ha canviat, esperem que l'estatal ho faça prompte. Ara ens governen coalicions d'esquerres, els nostres, i correm el perill de caure en el mateix error. La nostra actitud no pot ser la mateixa ara en el govern que abans en l'oposició, cert. Hem de continuar sent crítics alhora que hem d'entendre que governant en coalició les coses no van sempre tant ràpid ni tant per l'esquerra com voldríem, però van, i això ja és un primer pas. Nosaltres hem de donar suport als companys i companyes que ocupen càrrecs públics i ajudar-los a desenvolupar el nostre programa . Crec que com millor els podem ajudar és sent crítics. Aplaudim tot el que facen bé, donem-li difusió, però critiquem, d'una manera positiva, el que no ens agrada. Critiquem per construir perquè sense crítica no es visualitzen els problemes, sense crítica no hi ha debat, en definitiva, sense crítica no hi ha capacitat de millora.

Envoltats de palmeros estem condemnats al fracàs.

PRIORITATS

PRIORITATS

Fa uns dies vaig participar en una tertúlia de radio. En el programa interveníem Gonzalo Romero (Partit Popular), Llanos Massó (de Vox) i jo, que per si no ho sabeu encara, sóc de Compromís. El presentador va proposant temes d'actualitat i anem debatent tots tres contertulians. L'últim dia era vespra de vacances i va sortir el tema de l'assistència o no dels representants municipals a les misses i processons. Les postures eren totalment oposades entre Llanos i jo. Mentre que per a ella un representant públic està obligat a participar jo deia que no, que a nivell particular pot anar o no, faltaria més, però mai ho ha de fer com a autoritat.

Jo pensava que aquest debat estaria ja superat, però veient les reaccions que va generar en les xarxes socials veig que no. Intentaré raonar la meua postura.

Sempre he pensat que les creences personals són això, personals. Són altres les coses que demane i espere dels meus representants.

Jo espere que siguen persones honrades, treballadores, eficients, que aporten una visió nova front a vells problemes que anteriors governants no han sabut solucionar. Que prioritzen les polítiques socials. Que tracten per igual a tothom. Que paren compte de la gent més desafavorida. Que posen en valor el nostre patrimoni cultural. Que gestionen de la millor forma possible els recursos econòmics. Que treballen perquè estiguen en bones condicions les biblioteques, les escoles, les instal·lacions esportives, els parcs, els museus... Que mantinguen viu i actiu el teixit associatiu. Que dicten normes clares, que es respecten i s'apliquen per igual a tothom. Que respecten l'autonomia dels patronats. Que escolten la gent, es deixen assessorar i accepten les crítiques. Que fomenten la participació. Que donen suport al comerç local, a tot el comerç, el del centre i el de la resta de la ciutat. Que traguen la cultura al carrer. Que subvencionen l'esforç per millorar i no el clientelisme. Que escolten i atenguen com cal les juntes de districte. En definitiva, que treballen per fer de Castelló una millor ciutat.

Això és el que jo els demane, i no és poc. És el que em preocupa. Que la corporació municipal participe en una processó no millora en res el dia a dia de la ciutat.

Però no tothom ho veu igual. Hi ha gent que té unes altres prioritats. Per a ells és més important que en cada sopar, mercat o festa de veïns estiga present algun membre de la corporació municipal a que els solucionen els problemes del seu barri. Que en cada presentació, inauguració o xarrada estiga la regidora o el regidor de torn val més que fer un bon ús dels diners públics. Que en cada processó i en cada missa vaja un bon grapat de regidors, si és possible encapçalats per l'alcaldessa, és més important que complir el seté manament.

I mirant els resultats de les darreres eleccions deuen ser molts els que pensen així.

Una llàstima. Què li farem, treballarem perquè en les properes eleccions fiquen l'accent en el treball i no en figurar i avant.

Per cert, cal no oblidar que els nostres governants a banda de ser polítics també són persones i tenen vida més enllà dels càrrecs.

Alguns, fins i tot, tenen família que els espera.

GENT COMPROMESA FINS I TOT AMB LA FESTA

GENT COMPROMESA FINS I TOT AMB LA FESTA

Ja han passat, ja s'han acabat les festes. La Magdalena 2016 ja és història i ara el que toca és fer balanç. És prou habitual escriure articles valorant els actes, comentar les cavalcades que s'han dut a terme, les ubicacions d’envelats i mesons, la qualitat dels castells i les mascletades, els concerts... Però no és el que faré jo. No ho faré per dues qüestions bàsiques: la primera, perquè hi ha molta gent molt més entesa que jo en la matèria que ja ho fa, i segur que millor que jo, i la segona és perquè m'agrada quedar-me en els detallets que milloren les coses, i d'aquests detalls vull escriure hui.

En aquest article vull posar l'accent en dues campanyes que han dut a terme dos col·lectius de la nostra ciutat.

La primera la va llançar la gent del Col·lectiu per la Diversitat Afectivosexual de Castelló LGTBI. Són un grup de gent que fa poc de temps que existeixen com a grup, però que tenen moltes ganes de fer activitats. En estes festes la campanya en què han treballat portava el nom de “Borinot el que no bote”. Amb aquesta acció el col·lectiu buscava que sense tindre que deixar de tocar i cantar la cançó ho férem d'una manera més respectuosa. Van parlar amb diferent grups de música infantil perquè prenguérem part en la campanya. És bàsic ensenyar un llenguatge inclusiu i respectuós entre la xicalla. Val a dir que en els darrers anys queden molt poques xarangues i colles de dolçainers que la toquen, però encara en queden algunes. Jo tinc un amic dolçainer que quan la sent deixa de tocar, lleva la canya i es fica la dolçaina sota el braç. Segur que amb campanyes com aquesta d’ací uns anys ningú recordarà que abans, per divertir-nos amb una cançó, havíem d'insultar tot un col·lectiu.

La segona campanya que vull destacar la van dur a terme Dones en Lluita, un grup feminista molt actiu, i que duia el lema ja conegut de “No és no!”. És una campanya que no per ser coneguda deixa de ser important. De fet ha coincidit en el temps amb un altra que ha fet l'Ajuntament amb el mateix eslògan.

En temps de festes hi ha gent que pensa que tot està permés, i no és així. Aquestes campanyes van destinades a qui no respecta, a qui per la força doblega la voluntat d'altres. És trist, necessari però trist, haver de recordar que “No estic segura, és no”; que “Estem borratxos, és no” que “M'agrades però..., és no”. Falta molta pedagogia sobre això. Però jo crec que hem de treballar tant el respecte als altres com l'autoestima a nosaltres mateixos. Ser capaços d'ensenyar a les nostres filles i als nostres fills a respectar i respectar-se. A saber dir NO. A no tindre por del rebuig social si diuen NO. A fer les coses perquè realment tenen ganes de fer-les, si no... NO.

Crec que fan falta moltes mans per fer que la nostra societat siga més respectuosa, més tolerant i més justa. Moltes gràcies a totes les organitzacions que treballeu per aconseguir-ho.  

SENTIM ELS PARCS

SENTIM ELS PARCS

Hui vull parlar en aquesta columna de la campanya que està duent a terme la Regidoria de Cultura, amb la col·laboració de la d'Esports i la de Sostenibilitat Ambiental, Sentim els Parcs. La coneixeu? No? Vos en faig cinc cèntims.

Tos el diumenges la regidoria organitza un concert i una serie d'activitats lúdiques en un parc o una plaça de la nostra ciutat. Les activitats giren al voltant de diferents esports o sobre sostenibilitat. Des de bon matí es munten paradetes, tallers, jocs exhibicions...

Fins ací no sembla molt innovador aquest cicle. On estan les diferències amb altres cicles que es feien anteriorment? La primera diferència és el lloc on es fan aquestes activitats. Fins ara sempre es feien en els mateixos llocs: Santa Clara, Major, parc Ribalta, parc geòleg José Royo (el del llac)... sempre els mateixos. Ara no. Cada diumenge porten les activitats a un districte diferent de la ciutat. A tots. Perquè tots són igual d'importants, tots tenen els mateixos drets.

Una altra de les diferències és quines activitats s'organitzen i qui col·labora en elles. Des de la Regidoria d'Esports s'està demanant l'ajuda de diferents clubs i entitats esportives de la ciutat per tal de donar a conéixer l'esport i donar visibilitat a la gent que, de manera desinteressada en molts casos, treballa per ell tots els dies de l'any a la nostra ciutat.

Tot açò està molt bé, molt. Però per mi no és el punt més destacable.

Molts dels que em llegiu sabeu que, entre moltes altres coses, sóc cantant. No és una afició nova, porto més de vint anys pujant als escenaris de les nostres comarques. En els darrers anys, en el meu vessant infantil, he tocat moltíssim per tots els pobles, però abans, quan ens dedicàvem al rock and roll, era molt més difícil. I si ja era difícil tocar, molt més ho era fer-ho per a l'Ajuntament de Castelló. Eren molt pocs els concerts que es programaven amb grups locals i quan es feia sempre eren els mateixos els que hi participaven. Verònica Ruiz, la regidora de Cultura, està apostant fort pels grups de la nostra ciutat i les ciutats veïnes. És un plaer com a músic poder gaudir d'un bon concert els diumenges de matí i molt més si qui toca té el nivell que tenen la majoria de les bandes locals. Són moltes, molt bones i de molts estils diferents.

Una combinació perfecta, activitats per als xiquets i un bon concert... Ideal per a la gent que ja tenim una edat i unes obligacions per no fer massa tard els dissabtes a la nit i que encara no som els responsables de fer la paella dels diumenges.

Així que ja sabeu, el proper diumenge vos espere a tothom en algun parc de Castelló.

EL MARZÀ ESTÀ BOIG

 EL MARZÀ ESTÀ BOIG

Quan Vicent Marzà va ser nomenat Conseller d'Educació, Investigació, Cultura i Esports de la Generalitat Valenciana moltes van ser les veus que es van alçar en contra. Clar: amb el passat sindicalista i pancatalanista amb què comptava, els atacs eren d’esperar. Jo no vaig voler fer cas i vaig decidir donar-li un temps de “cortesia”.

Quin error!!! Aquest conseller és molt pitjor del que m'imaginava.

Més de vint anys portava el Partit Popular sent responsable de l'educació valenciana. Al llarg d'aquest temps van fer un gran treball per l'educació. És cert que no tenien molta cura de la pública: els Populars sempre han estat més de concertar i privatitzar.

De sobte, entra un conseller nou, un conseller mestre, sindicalista i, per si fora poc, de Compromís. Entra, veu el que hi ha i... es torna boig.

Als quatre dies d'estar al cap de la Conselleria no té millor idea que retornar als centres als quals la normativa ho permetia les unitats que amb tan bon criteri havia suprimit Mª José Catalá. INTOLERABLE.

Van passar les setmanes i, sense fer cap falta, la conselleria anuncià la creació de Xarxa Llibres: un programa per a crear bancs de llibres als centres a fi que siguen pagats per les administracions públiques, siguen propietat dels centres i resulten gratuïts per a tota la gent. INACCEPTABLE.

Es reuneix amb els representants de les escoles concertades i els diu que poden estar tranquils, que la llei és la mateixa per als centres públics i concertats i, mentre la complisquen, Conselleria matindrà els concerts necessaris. INTRANSIGENT.

Estudia el mapa escolar valencià i no té millor idea que eliminar el districte únic. DICTATORIAL.

Després d'anys de retallades en plantilles als centres, anuncia la propera convocatòria d'oposicions. MALGASTADOR.

Presenta el Mapa d'Infraestructures Educatives on es contemplen les actuacions que durà a terme la Conselleria els propers quatre anys. I amb data concreta de realització. VISIONARI.

Però tot i ser greu tot el que ha fet fins ara, que ho és, no és el pitjor. No va el xiquet de La Plana i té l'ocurrència de dir que en el proper arranjament escolar prioritzarà l'educació pública enfront de la concertada? VERGONYÓS.

Per no parlar de l'obsessió que té el senyor Marzà perquè el nostres xiquets i xiquetes aprenguen correctament les dues llengües oficials del nostre País. SECTARI.

Però clar, què podem esperar d'un conseller que va als sopars per l'escola pública a peu, sense cotxe oficial, sense anunciar la seua presència a la premsa per no eixir en la foto fàcil i, en un clar atac de bogeria, amb la seua pròpia rua baix del braç i sense cobrar dietes?

En fi, jutgen vostès, però per a mi... EL MARZÀ ESTÀ BOIG.

Pd: Només li falta apostar per treure la religió de les aules per anar de cap a l'infern.

MENTIDES NO SE'N CONTEN

MENTIDES NO SE’N CONTEN

La gent que coneix el meu vessant artístic sap que anomene molt m'agüela Áurea. Per a mi els avis tenen una gran influència en les nostres vides, sobretot quan som menuts. És l'època de la vida en què aprenem els costums, bons i dolents. Formem el nostre caràcter, adquirim hàbits que marcaran la nostra manera de ser per a tota la vida.

Una de les coses més importants que em van ensenyar ma mare, mon pare i els meus avis va ser que mentides no se’n conten. Recorde perfectament quan ma mare em deia que “s’agarra primer un mentirós que un coixo”. Ella ho deia en castellà per eixa mania de gastar refranys en eixa llengua. A mi se’m va quedar gravat i intente no dir-ne mai, de mentides.

Si per a qualsevol persona està lleig mentir, per a un responsable públic, sobretot si ha estat triat en unes eleccions, molt més. Quan menteix un regidor ho fa ell, però per la seua boca està mentint tota la gent que representa. Quan Camps mentia en les Corts estava fent-ho en nom de tots els valencians. Un càrrec públic no pot mentir. Mai.

Perquè ho dic, tot açò? Perquè hui vull denunciar les mentides dites pel senyor Vicent Sales sent regidor d'Educació de l'Ajuntament de Castelló. No sé si esteu al cas de tota la problemàtica amb l'escola Vicent Marçà. Dos cèntims: al Raval Universitari només tenien una escola tot i ser el barri amb la taxa de natalitat més alta de tot Castelló. De seguida va quedar menuda i, oh sorpresa, l'Ajuntament no tenia terrenys en tot el barri per fer-ne una de nova (d'això es diu previsió). Van muntar un aulari en les instal·lacions de l'antic Col·legi Universitari. Al poc de temps el van transformar en l'escola Vicent Marçà.

Un col·legi universitari no és una escola, i en un punt van començar a sorgir els problemes. Davant les protestes de tot el barri, i amb les eleccions municipals damunt, el regidor d'Educació va anunciar la construcció d'una escola nova en el mateix solar. “Tranquils –va dir el senyor Sales– en acabar el curs escolar –és a dir, després de les eleccions municipals– començaran les obres”. Ells pensaven que guanyarien les eleccions i problema resolt. Quatre anys més de cadireta garantida. Que no fan l'escola? Tant els feia. Ja inventarien qualsevol excusa. No governen per millorar la vida de la gent, governen per continuar manant, per tindre la cadira garantida.

Però van arribar les eleccions i, oh sorpresa, les va perdre el PP. Quan el nou equip de govern pren possessió és nomenat regidor d'Educació Enric Porcar. No tarda ni un parell de dies a reclamar tota la informació sobre l'estat del projecte i, oh sorpresa, NO HI HA PROJECTE. No és que no hagen començat les obres, no. No és que ni tan sols no estiga contractada l'empresa que les ha de dur a terme, que tampoc. És que NI TAN SOLS HAVIEN FET EL PROJECTE.

El senyor Vicent Sales va mentir, no només als pares i mares del Vicent Marçà. Va mentir a tot el Raval Universitari i a tot Castelló. I ho va fer com a regidor, cosa imperdonable. I ho va fer per garantir-se la cadireta. El problema no està resolt, encara falta molt perquè l’empastifada que l'antic equip de govern va deixar és molt gran, però la solucionarem. I tot... per dir mentides. Ja ho deia m'agüela: MENTIDES NO SE’N CONTEN.

Pau Sancho Puerto

Secretari de Sectorials de la Coalició Compromís a Castelló.